Deixar-se emportar al nivell dels núvols és una experiència que ens transporta més enllà de la simple contemplació. Quan el globus s’enlaira sobre la Garrotxa, el món que coneixem es transforma, i el paisatge, vist des d’aquesta nova perspectiva, es converteix en una obra d’art viva i vibrant. L’aire calent i el so del foc omplen l’aire de misteri i ens fan sentir la màgia del moment, en un ambient gairebé hipnòtic on cada flama és un impuls cap al cel.

A mesura que el globus s’enlaira, la terra es va allunyant i es desplega davant dels ulls com un mosaic de colors i textures. Els turons, les valls i els antics volcans es revelen omnipotents. És com si la Garrotxa parlés rodejat de la pau que només els núvols poden oferir. Tot sembla tenir una calma diferent. Envoltats per una serenor única, el cor batega en sintonia amb l’aire que ens sosté. Hi ha alguna cosa especial en aquest acte de mirar cap avall: les cases diminutes, els camins entre camps i boscos…tot es converteix en part d’una obra d’art perfecta, de la qual també en formem part.

Els núvols ens rodegen i amb cada mirada descobrim un nou detall, una nova sorpresa que s’amaga en l’horitzó. La distància que ens separa de la terra accentua la bellesa dels racons que només es poden veure des d’aquí dalt. És una invitació a veure el món amb nous ulls, a deixar-se portar per la tranquil·litat que dona aquesta perspectiva tan llunyana i alhora tan íntima.

Cada bufada de foc ens recorda que formem part del no-res i del tot. Sostinguts només pel silenci de l’aire i el poder d’aquest globus que flota com una ploma. I mentre el sol es reflecteix sobre el paisatge, tenyint-lo dels tons de cada estació, sentim que formem part d’aquesta simfonia, que som una part més del paisatge, com un núvol que viatja amb l’empenta del vent.

Per això, deixar-se emportar al nivell dels núvols és molt més que volar. És una comunió amb la natura, una oportunitat per mirar el món des d’una nova dimensió i deixar-se portar pel vertigen dolç de poder tocar el cel.