Entre terra i aigua, ni aquí ni allà i a tot arreu. El camí de ronda et mostra la Costa Brava des d’un lloc privilegiat. Sense adonar-te’n, si segueixes caminant i aixeques la vista veus com evoluciona, es transforma i muta el paisatge. Entre pins, pedres i roques, amb l’aigua sempre a un salt.

No saps si formes part de la terra, perquè la civilització sembla llunyana, però tampoc de l’aigua, que tot ho abraça. Des d’aquí enmig ho veus tot i et fusiones amb el paisatge infinit. Si t’atreveixes a desviar-te del camí t’acabes amagant a una cala que no havies vist i de la que no vols tornar. La calor del sol escalfa les roques i el so de l’aigua et xiuxiueja només a tu.

Caminar per aquest sender és fer una travessa emocional. El traçat, pensat en el seu dia per connectar pobles i vigilar la costa, s’ha convertit en un dels recorreguts més icònics i autèntics del litoral català. Un fil que uneix caletes amagades, platges salvatges, miradors naturals, torres de guaita i pobles blancs que semblen penjar-se sobre el mar.

Hi ha trams suaus, familiars, que et permeten badar i respirar. I d’altres més abruptes, que et recorden la força primitiva del paisatge. Però tots tenen en comú aquesta presència constant del blau, aquesta sensació que camines suspès entre el món terrestre i el líquid. A cada passa, una descoberta. Una escletxa entre les roques. Un peix que salta. Una barca que s’allunya. El rastre d’una història.

Però el que realment queda, més enllà del camí, és la connexió íntima amb el paisatge. Una sensació d’haver estat part d’alguna cosa gran, bella i senzilla alhora. Caminant sobre l’aigua, et reconcilies amb el silenci, amb el moviment lent i amb tu mateix.