La natura murmura en veu alta, i una nova manera d’entendre el silenci arriba per quedar-se. Perquè hi ha molts sons al teu voltant: l’aigua que s’esberla, les veles que xiulen o el vaixell que dansa. Però tots s’uneixen en harmonia. I a la sensació de lleugeresa i llibertat se li uneix la sal a la cara, com una carícia viva del Mediterrani.

Aquí, cavalcar l’oceà no és una metàfora. És avançar amb el cos inclinat i l’ànima oberta. És sentir-se part d’una força que no podem controlar, però que embolcalla. L’aigua envolta i transporta, fent que durant una estona només existeixi el mar, el cel i tu.

Hi ha instants en què el món sembla bategar al mateix ritme que les onades. Com quan “cavalques” a bord d’un veler, deixant enrere la línia de la costa per navegar lliure entre espadats i horitzons infinits, i el temps s’estira. Tot s’alenteix, tot es desdibuixa, i la ment es buida sense esforç. És aleshores quan entens que el silenci no és absència de so, sinó plenitud.

O en navegar pel Cap de Creus mentre el vent explica històries antigues i les roques saluden amb formes impossibles. El mar aquí no és només paisatge: és companyia. I la llibertat, més que un concepte, és una sensació que es queda a la pell. Un diàleg sense paraules que et reconcilia amb l’essència.

Amb el salabror encara als llavis i els pensaments quiets. Llestos per tornar a terra. Restant per sempre més l’empremta d’un moment viscut intensament, en comunió amb la natura. Perquè cavalcar l’oceà no és més que deixar-se portar per la força salvatge i alhora serena del mar. I sentir, per uns instants, que formes part del seu batec etern.