Lluny de la visió romàntica del flequer que pastava amb calma i serenitat, hi havia en Josep Maria, quarta generació d’un ofici teixit d’insomnis i solituds. Mentre el poble dormia, ell ja era davant el forn, enfrontant-se a la cruesa d’un treball que no espera el sol per començar. Les seves mans, gastades per la farina i el foc, donaven forma a un pa que no necessitava artificis.

Casa Dalmau no feia concessions a la modernitat ni a les modes. Només pa, de debò. Només el silenci de la nit, trencat pel so del llevat fent la seva feina, pel cruixir de la massa que creixia, pel gest mecànic de qui coneix el seu ofici amb els ulls clucs.

L’olor de pa s’enfilava pels carrers de matinada, anunciant un nou dia abans que la llum toqués les teulades. I quan entraves al forn, el món semblava alentir-se. No hi havia presses, només el ritme constant de la cocció, el vapor calent embolcallant l’aire, el cruixir de les barres acabades de sortir del forn. I la coca, aquella coca dolça amb el toc just d’anís, que s’escampava per la boca amb una dolçor antiga, de les que no es poden oblidar.

Casa Dalmau era un viatge en el temps. Un espai on el passat i el present es trobaven en un tros de pa encara tebi, en la simplicitat perfecta d’un ofici dels d’abans. Un record que perdura, com aquella olor que s’aferra a la pell i als records, recordant-nos que, quasi sempre, menys resulta ser més.