Aquí, la natura no s’observa de lluny: s’hi conviu. Amb el seu verd intens, els seus cims i els seus camps oberts, aquest territori et parla amb veu clara i amb l’eco d’una història antiga que encara batega entre pedres i senders. Així, et convida a seure un cop arribes al punt més alt, a respirar lentament, a treure’t les sabates i sentir l’herba fresca als peus.

En aquest moment, tan senzill i pur, tot canvia. L’aire és més net, el temps sembla aturar-se i el soroll desapareix per donar pas al cant dels ocells, i una sensació de plenitud t’envaeix. Ser espectador de la natura, amb la seva flora delicada i la fauna discreta, et fa sentir petit, sí, però també afortunat. Aquí tot sembla més gran i, alhora, més íntim.

Avui no hem arribat al Puigmal, el cim més alt del Ripollès. Però no cal fer el cim per tocar el cel. Només cal deixar-se portar. Parar en un mirador i veure com la llum del matí es cola per les valls, o sentir el cruixit de la neu sota els peus quan l’hivern ho pinta tot de blanc. Recórrer carreteres secundàries, enfilar-se per camins que serpentegen entre prats i boscos, deixar que el paisatge et vagi transformant a poc a poc, sense presses.

I és aleshores quan t’adones que la natura no demana res. Només que hi siguis. Que la miris de debò. Que siguis testimoni i no jutge ni protagonista del que ens ofereix cada dia: un espectacle discret i majestuós alhora. Un silenci ple de significat. Una forma de pau que no cal entendre, només viure.

Aquí dalt, el cel està més a prop. Però és a la terra, en el contacte amb el paisatge viu i lliure, on tot troba sentit.