Amagada entre el mar i el bosc, al seu voltant, l’arbreda s’alça com un mur protector, perfumat de pins i brisa salada, creant un refugi de calma i bellesa. Des dels seus miradors, la mirada s’estén fins a Sant Feliu de Guíxols, seguint el dibuix d’una costa que alterna penya-segats abruptes i racons amagats, com si la natura jugués a crear secrets.

Però és en el seu recinte emmurallat on Tossa revela la seva ànima més profunda. Les pedres antigues guarden la petjada de segles, històries de pescadors, d’antics comerciants, de viatgers fascinats per la seva màgia. Caminar pels seus carrerons és escoltar el murmuri del temps, un xiuxiueig que et porta des del passat fins a la contemplació serena del mar.

Amb les seves torres majestuoses i el traçat laberíntic, la Vila Vella sembla vigilar la mar, observant-la des de la seva alçada com qui espera una resposta. I, a sota, la Platja Gran s’obre com un llenç daurat, un espai on el blau intens de l’aigua es fon amb el cel i on cada onada sembla arribar amb la suavitat d’una carícia.

A Tossa, cada element sembla disposat amb una precisió natural, com si l’escenari s’hagués creat per ser contemplat, per ser recordat. No és estrany que el cinema la convertís en icona, que els artistes trobessin en ella la musa perfecta, que els viatgers s’hi quedin atrapats com si el temps no els pertanyés.

Perquè a Tossa, entre el mar i el bosc, el món s’atura. I només queda la bellesa, l’aire salat i el so etern de les onades.