El riu Ter, després de recórrer valls, planes i silencis, es lliura amb serenor a les aigües salades, en una abraçada que no coneix límits. A l’horitzó, el mar rugeix, obert i infinit, com un vell amic que espera l’arribada d’un viatger cansat. A prop, el riu, pausat, sembla respirar alleugerit després d’haver recorregut un llarg camí.

Entre aquestes dues aigües, el món sembla reinventar-se. L’aigua dolça i l’aigua salada es barregen sense presses, dibuixant tonalitats que canvien amb la llum i moviments que només la natura sap orquestrar. És un lloc de contraris que s’atrauen, de tensions i harmonies que conviuen. De nit, la lluna queda reflectida en les aigües serenes del riu, mentre el mar murmura secrets que semblen venir de més enllà del temps. De dia, el sol es lleva sobre l’aigua salada, encenent l’horitzó amb pinzellades d’or, i s’acomiada sobre l’aigua dolça, tenyint-la amb els colors d’un comiat melancòlic.

A la Gola del Ter hi ha una quietud que convida a escoltar, una calma que es fa espai dins teu. El vent porta l’aroma del mar, barrejat amb el de la terra humida. Els ocells s’enlairen, dibuixant cercles al cel, com si dansessin en homenatge a aquesta unió d’aigües i horitzons. Convertint-se en un indret on es pot sentir la força de la natura, però també la seva serenor.

Aquí, el riu es lliura al mar, i tu et lliures al moment. I en aquesta entrega, entens que la bellesa d’aquest riu no rau en el seu final, sinó en el miracle del seu començar constant.